AelitaSemis

Xavier Riu

28.05.2024. Entrevista a Xavier Riu Vocal d’Urbanisme de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Eixample.

[00:11] A: I aquesta associació, per curiositat, quants socis sou en aquesta Associació?

[00:15] X: Mil cent.

[00:16] A: Mil cent? Llavors teniu molt de pes? carai.

[00:20] X: I més que res tenim 50 anys, al gener farà 50 anys que es va crear, o sigui que… 

[…]

[00:56] A:Com a veí, una mica [voldria saber] com ha canviat la teva percepció des de l’antiga Model a la nova? Creus que segueix havent-hi estigma, la percepció de la inseguretat, …? Quin estigma creus que hi havia? Creus que s’ha superat? Si hi ha hagut canvi, si no, si es podria millorar més? Van endarrerits amb el projecte…

[01:19] X: És que no té res a veure com era abans, la Model franquista era un focós [?] de la dictadura, de… vigilat, era un lloc segur des del punt de vista dels robatoris, perquè era supervigilat, però era un lloc que feia por, un no passejava per les voreres de la Model. Després en democràcia és una cosa rara que està enmig de la ciutat, que no és normal tenir un centre penitenciari, era com una cosa estranya, un bolet allà. En una de les primeres coses que vam fer l’Associació de Veïns ja incloïa […] i una d’elles era tancar la Model i recuperar-la per la ciutat i pel barri, però no ens en hem sortit en aquests 50 anys fins al 2017 com ja saps, que a la tercera vegada d’un acord Generalitat-Ajuntament per tancar-la (n’hi havia hagut abans, però al final no es complien). A la tercera va la vençuda i sí que es va tancar. Volem deixar clar que nosaltres enetenem que Barcelona ha de tenir una presó, i per tant no estem contents de que enviessin els presos a […] o on sigui, sinó de que l’Ajuntament va cedir un solar, de fet dos solars a la Zona Franca perquè la Generalitat construís una presó més petita, però que Barcelona seguís tenint presó. Però la Generalitat no ho ha fet, això no s’ha d’oblidar. Sí que valorem positivament, tu que parlaves de procés participatiu, jo que n’he participat en molts, i crec que aquest és dels més complexes i reeixits, perquè recordo reunir 200 o 300 persones amb propostes antagòniques (hi havia gent que defensava que s’havia de tirar tot a terra i això era una cosa a oblidar i tal) a gent que (amb arquitectes als dos bàndols eh), a arquitectes que deien, “no, no això és un patrimoni i no podem tocar [ni] una pedra, en tot cas li hem de donar una nova vida recuperant l’edifici per nous usos”, des de posicions tan antagòniques i… no sé si vam estar un any i mig o així, amb reunions i jo crec que es va trobar un equilibri que està molt bé. La por que tenim és que des de l’acord aquell ha passat molt temps i avancem molt lentament, si és que avancem.

[04:34] A: Llavors creieu que el procés ben portat, com es va fer des de l’Ajuntament. Que es va fer obert…

[04:42] X: Sí, però després et trobaràs alguns veïns que et diran “jo no em vaig assabentar de res”, perquè no va voler! Perquè possibilitats, era una cosa molt oberta, el que passa que la gent mentre no passa… Amb la superilla han passat igual. Porto anys i anys fent reunions, i “això no s’havia dit”, oi tant que s’havia dit, però des de casa no incideixes. En tot cas el que és això, 200 o 300 persones reunides periòdicament de vint-i-pico [sic] entitats diferents, bueno està penjat tot això, al Decidim.barceona, suposo que ja ho has vist, per tant no cal que t’expliqui. En tot cas, la valoració és positiva perquè objectivament era molt complicat. Jo no em creia que arribéssim a un acord i que l’Ajuntament decidiria i tiraríem pel dret. Déu n’hi do la síntesis que es va fer una mica perquè suposo que l’avantatge és que això és molt gran, són dos illes de l’Eixample i dona per molt. El sector que demanava que això fos bàsicament parc, doncs no tot és un parc, però aprovar 14.000 metros de parc és més de la meitat d’una illa de l’Eixample, que ha d’acabar sent zona verda. I després totes les entitats que treballaven pel tema de mantenir la memòria tot el que ha estat la presó, van aconseguir la 4ta galeria per ubicar-hi un centre de memòria i ja van estar més que contents. I l’escola i la residència… I es va anar encaixant tot això. Per mi la filigrana grossa és fer-ho reutilitzant… Que va ajudar al concurs d’arquitectes que es va convocar. Perquè jo crec que parlant-ho entre nosaltres no hi haguéssim trobat equilibri. Però en la mesura que un equip d’arquitectes fa una proposta, jo trobo que molt agosarada, el fet de trobar un nou ús al mateix edifici i sobretot el més atrevit, fer habitatge a les galeries de la presó, que dit així segur que algú diu “ai quina bestiesa”, però si et mires el projecte, jo trobo que és molt interessant, perquè a les galeries tu n’ajunts 2 o 3 o 4, depèn del tamany del pis, però sobretot fas una galeria (en el sentit que se tenia a l’Eixample de la paraula ‘galeria’, que és una balconada grossa que els uneix tot) i que fa, per tant que canvia la visió externa, no veurem la paret de les finestres de les cel·les, veurem unes noves finestres. Vull dir que crec que es va trobar una bona sortida contentant a casi tothom. El tema és que fa ja 3 anys […] Sí, portem 3 anys que s’havia fet lo difícil i ara no portem avançant el que tocaria.

[08:24] A: Bueno sí, per la COVID ho ha endarrerit una mica…

[…]

[09:06] X: La diferència és que durant anys el procés el seguíem molt trnasparent, en el que vint-i-pico [sic] entitats el seguíem el que passava, i ara és una cosa que ni tan sols el veïnat més implicat com nosaltres en té informació de què passa exactament.

[09:28] A: Jo he trobat que l’última reunió del Grup Impulsor i de Seguiment passa al 2022, fa 2 anys. Coincideix?

[09:32] Sí, però una reunió que vam forçar, perquè en aquesta sí que es va posposar amb la pandèmia, però pensàvem que a partir d’aquí ja les reunions tornarien a agafar el seu ritme, i no hem tornat a saber-ne de la resta. De fet, la pressió que fem amb el Districte Municipal cada vegada que fem una reunió ens ha portat a decidir que al proper Consell de Barri, […] és al juny, el Consell de Barri de l’Esquerra de l’Eixample, el tema, un dels temes centrals serà aquest. L’Ajuntament ens informarà de com està tot això. 

[10:26] A: Haurien. Jo tinc entès que des dels anys 80s CiU volia tancar la Model per fer hotels i residències. És cert, això? Perquè no n’he trobat informació. O sigui, documental.

[10:38] X: És cert. Això és l’acord que ha funcionat, el 3r acord. El 1r va ser amb el Roca Junyent, regidor a l’Ajuntament i el Pujol a la Generalitat, van arribar a un acord, ara no recordo la data, però és això dels anys 80 i van arribar a un acrod que per finançar la nova presó, la Generalitat requalificava tota la part del carrer Nicaragua, que es requalifiqués de sector terciari. És a dir, s’hi podien fer hotels, habitatges de luxe, centes comercials, de tot. Deixant aquesta part a negoci, això els donava marge per cedir l’altra part i fer una altra presó. Això ha estat potser la modificació del procés que hem fet ara, perquè s’ha requalificat i ara tot el recinte és públic i no hi ha cap lloc on es puguin fer operacions d’aquest tipus. Jo crec que això és una cosa que el veïnat no ho veu, no ho nota, però per mi és una victòria molt important.

[12:00] A: Tot i que jo al 2009 he trobat uns criteris per fer un pla director, ja al 2009 que encara no estava tancada la presó Model, presento, comparteixo pantalla […] Aquests són els plànols que estaven pensant al 2009, que veiem aquí un memorial, un casal de joves, aquí no sé què es van inventar de treure tot l’edifici Administratiu i fer un edifici nou aquí en diagonal… 

[12:40] X: Sí, això que no es va arribar a aprovar.

[12:45] A: Sí, no no, això era un avantprojecte que estaven pensant de fer, un equipament residencial, eliminar una galeria, fer una residència assistencial, una escola bressol i una altra escola. I bueno això és al 2009, llavors creus que…

[13:07]: X: Jo he vist aquí casos increïbles de tirar a terra uns edificis per construïr-ne de nous… Per això jo valoro molt el projecte que va guanyar, que ha conseguit reutilitzar els edificis bàsics, esponjant el recinte carregant-se la cosa afegida i amb solucions imaginatives… no sé el poliesportiu sota l’insitut-escola… Unes coses que no hi ha color de totes les coses que s’havien dit de possibilitat en aquests anys: haver tancat la presó, haver requalificat perquè tot sigui públic, haver assegurat perquè la majoria del recinte serà zona verda i una llista d’quipaments i habitatges tot públic, jo com a disseny ho trobo genial. Ara, la gestió la trobo lenta i ara no tan transparent com va ser, sinó que després de 2 anys, ara el mes vinent ens diran com està, però per les coses que aconseguim arribar indirectament, ja sabem que els únics que s’està movent és l’insitut-escola, perquè allò és una patata calenta, una bomba allà dues escoles […]. El fet que no informin durant dos anys, una mica de por l’hem tingut.

[16:07] A: […] Creieu que aquesta pressió [pel procés participatiu] ha vingut més per la part veïnal, o per la part de memòria i professionals que ha influenciat als veïns? Com ho vau viure vosaltres?

[16:17] X: No, ho vam viure sumant. De fet el 2015 va ser la tercera vegada que l’Associació de Veïns van tornar a crear una plataforma d’entitats per aconseguir un tancament de la presó, que en aquests 50 anys, com a mínim 2 vegades. I vam promoure aquesta plataforma amb les escoles i les entitats del barri, però hi ha també les entitats dedicades a la memòria històrica, és a dir, SOS Monuments, fundacions diverses de memòria, [Associació d’]Expresos Polítics [del Franquisme], això ens va donar més força i la plataforma es deia […] ‘Fem nostra la Model’ i allà hi havien vint-i-pico entitats dels tres tipus: 

– sectors veïns organitzats en entitats, en escoles, en esplais, etc.

– entitats memorialistes com estàvem dient, 

– però també les d’arquitectura i de disseny de la ciutat, com el Col·legi d’Arquitectes.

Jo crec que això va ajudar quan es va convocar el procés participatiu, per trobar una solució, perquè ja portàvem 2 o 3 anys treballant junts. Junts vam aconseguir aturar la presó i diríem que hi havia feeling, havíem creat les condicions per poder discutir, en aquell moment van sortir les diferències perquè junts havíem estat d’acord en tancar la presó, però no sé, SOS Monuments era l’entitat que d’això deia, “no toquem res, que això és tot un patrimoni”. l’haver fet el camí junts jo crec que va facilitar que també trobéssim junts la solució. Tothom va anar veient que sí, que tots havíem de cedir una mica […]. Jo per això valoro molt positivament, no vol dir que l’Ajuntament va fer, no, entre tots ho vem fer bé, perquè crec que és mèrit de tots.

[19:50] X: Jo crec que tothom ha aconseguit el que volia. 

[…]

[20:43] X: Els de l’escola preferirien que es tirés a terra i que es fes un edifici nou. Però , jo crec que és una solució que equilibra les diverses sensibilitats l’haver estat capaç de donar un nou ús a un edifici existent i crec que és perfectament possible l’edifici Tallers de Nicaragua, jo no soc arquitecte, però és molt suggerent la solució que s’adopta. […] Socialment té molt sentit que no s’enderroqui per tornar a construir. I la discussió sobre l’habitatge, per mi és el motiu, és una sensació, però d’aquí uns anys ningú discutirà. D’aquí uns anys seran habitatges fabulosos, ningú dirà “no, jo no vull viure allà” […], però que hi haurà bufetades per anar allà, perquè de la solució que han pres, trenca totalment la fesomia de l’edifici i el fet de que els habitatges són tots públics 100%, seran habitatges com en diuen, dotacionals, és a dir que es donaraà a gent concreta, uns perquè són família monoparental, altres peqruè són molt grans i necesiiten tutletge, els altres peqruè els han expulsat de casa seva… És a dir seran uns habitatges totalment públics i una gestió en funció de les necessitats. Això que estem a l’Esquerra de l’Eixample, que fa 6 anys no hi havia ni un sol habitatge públic, jo crec que de cop i volta 120 em sembla genial, i és un molt bon complement, perquè també aquests recintes grans, si no s’hi viu, al vespre això queda molt abandonat. Trobo que un recinte tan gran de 2 illes de l’Eixample, que hi hagi un nucli d’habitatge, crec que dona vida al recinte. Fa que no sigui un lloc de dia i que de nit s’ha de tancar i s’ha de vigilar perquè passa de tot, sinó que serà com una altra zona.

[23:50] A: Llavors creus que els nous usos que vindran poden fer una aportació positiva al barri, a l’estigma de la Model que pugui esborrar per complet tot això que es concentra en el memorial.

[24:00] X: Jo crec que serà una solució. Jo la por que tinc és que això és molt car. I complexe. La por és que s’eternitzi i que algun governant tiri la tovallola, o que vulguin canviar i fer una altra cosa. Però el projecte, si es fa i això espero, crec que s’estudiarà a les facultats d’arquitectura o de sociologia, o del que sigui, amb més ressò per ser un tema molt complicat i haver reincorporat al barri un espai que estava tancat vivint autista totalment de l’entorn.

[…]

[26:15] X: Amb aquest tema s’ha tingut la flexibilitat d’anar trobant sortida a cada problema. Les entitats memorialistes van fer batalla de que la galeria 4ta no hi hagués habitatge allà, perquè la proposta inicial era fer habitatge a totes, i aquí l’Ajuntament va cedir. Es manté ja que és el memorial, l’estructura antiga i els canvis que es facin és per la funció de memorial, però això pot conviure perfectament […] Tindrà vida pròpia, no serà artificial. Això ha costat tant, que ho valorem. 

[28:10] A: Ho valoreu molt, no? Llavors teniu com una petita victòria vostra d’un procés des de la ciutadania fins als polítics, no de dalt cap abaix, sinó de baix cap a dalt.

[28:30] X: Exacte. En tot cas, ja et dic porto tota la vida amb batalles veïnals de tot tipus i és el procés en el que estic més content, perquè d’un punt de partida molt complicat, jo crec que s’ha trobat una sortida que ningú ha aconseguit al 100% el que volíem, però s’hi acosta bastant.

[…]

[28:53] A: Sí. […] Jo crec que s’ha aconseguit convèncer una mica a tota la ciutadania de que s’ha de preservar aquest edifici, i des de la vostra vessant d’usos heu aconseguit convèncer als [professionals] de patrimoni de fer una cosa nova [mai vista abans en una presó] multiusos. No sé si ho veus així

[29:17] X: Sí, sí. Ja et dic, ara la por és que demana molt milions, demana col·laboració entre administracions i demana 10 o 12 anys, o no sé quants. Aquestes coses fan una mica de porperquè canvien els governants, hi ha una crisi econòmica […]

[33:17] X: També hi ha el problema que entre el veïnat, els moments d’orgull, de felicitat per aconseguir tancar-lo i el procés que es va obrir, però al haver-hi tant temps que no s’informa gaire, per exemple a l’últim consell que has dit del 2022, vam aconseguir una victòria que l’Ajuntament obrís una exposició a dins del pati d’Entença amb tot això que s’ha de fer. Perquè la gent deia, “què s’hi fa aquí?”, doncs l’exposició que s’ha anat degradant i s’ha anat degradant i ara queda poca cosa,  però fins i tot les lones que vam posar per fora, a les 4 cantonades del recinte i tal, és important que el veïnat vegi que això va evolucionant, perquè sinó es pot trencar el consens i néixer una moguda de dir “això no funciona, doncs tire’m-ho tot a terra”. La complicitat veïnal és bàsica, perquè els consensos als que s’ha arribat, no s’espatllin. […] A la Model sempre hi tenim dos àmbits [de discussió], el projecte i en el mentrestant, com això és un projecte de 10-12 anys anant bé. Per exemple ara ens estem barallant amb l’Ajuntament perquè seguim pensant que hi ha molts espais al recinte que estan tancats i es podrien aprofitar amb una mica… arregladets, sense fer obra, només que no hi hagi perill de que caigui. Però amb l’anterior Ajuntament, en aquesta Comissió de Seguiment vam aconseguir informar públicament que això anava endavant i els acords que hi havia, i que farien un projecte per omlir més l’edifici d’Entença per habilitar-lo més per l’activitat d’entitats culturals o del que sigui. Amb les eleccions municipals el nou Ajuntament es van trobar que sí que això s’havia d’estudiar, però que això és molt car i que no justifica fer-ho. Amb la discussió del mentrestant potser és on tenim més discussió.

[35:10] X: A l’Eixample costa molt trobar espais, moltíssim, i hem fet algunes activitats en la planta baixa [de la Model], però creiem que se li treu poc fruit, poc rendiment a l’edifici. No soc arquitecte, però m’estranya que costi tant obrir algunes aules o cel·les o espai més que donaria una vàlvula d’escapament a aquestes mancançes que aquí és el coll de l’ampolla, hi ha molts esplais, moltes entitats que no fan més coses o que es moren perquè no tenen un lloc on desenvolupar les seves activitats. Tenim 2 centres cívics, però intenta fer un acte la setmana vinent i veuràs que no pots, perquè segurament estan plens.

[36:20] X: M’agradaria llegir-ho, que m’interessa molt pel procés aquest que algú pugui fer una reflexió més així tipu global, que estaria molt bé. […] Aquí hi ha un element […] de reconeixement personal, que és un detall que a mi m’agradaria que constés en algun lloc, que quan va haver-hi el concurs d’arquitectes, l’Ajuntament ens va cedir un espai en el jurat al veïnat, de l’Associació de veïns. El nostre representant va ser un arquitecte que va treballar molt això, i que just a l’acabar això [el procés participatiu], es va morir de càncer a la pandèmia. Molta gent va patir les dificultats de tractament amb la pandèmia, no sé si s’hagués mort igual o no, segurament, però, més tard. Es va morir més ràpid així. Es deia Toni Teignier. El trobaràs perquè estava jubilat ja, però portava tota la vida treballant a l’administració […]. Era un arquitecte molt qualificat, veí del barri i que va jugar un paper clau, o sigui tenia prou autoritat i coneixement com per ajudar a fer d’àrbit de vegades en algunes discussions. Jo crec que va jugar un paper clau. O sigui, li estaven fent quimio, estav de tot, però no es perdia una reunió, va fer un esprint vital i trobo que és maco reconeixer-ho. […]

[40:30] A: Llavors al procés participactiu no només us van consultar, sinó que també us van incloure com a socis del projecte?

[40:40] X: No home, i tant! Vam participar moltíssim, que portàvem 50 anys lluitant per tancar la Model, o sigui que no ens podien venir a explicar-nos què s’havia de fer. […]